Al 2005, abans de viatjar a la Xina per trobar-nos amb la nostra filla, vaig escriure-li una cançó de bressol. Un amic xinès (Li Fei 李菲) ens la va traduir i ens va ajudar a pronunciar-la perquè la meva dona i jo ens enregistréssim, cantant-la, en català i xinès. L’objetiu era que, si la nostra filla l’escoltava a l’orfenat, pogués acostumar-se a les nostres veus i, així, en els moments més traumàtics per a ella (quan, un cop lluny del seu entorn conegut, s’enfronta a dos desconeguts, sense cap mena d’adaptació prèvia), la cançó pogués servir-nos com a una eina més per a calmar la seva angoixa.

Ja al 2008, vaig contactar amb la Luo Tong 罗彤 (Xanghai), productora executiva del preciós documental “A farewell song” que mostra els preparatius del concert de comiat per jubilació de cinc músics genials especialitzats en instruments tradicionals xinesos. La meva intenció era poder escoltar algun dia la cançó de bressol interpretada amb instruments tradicionals xinesos, un somni que anhelava des que, en ple viatge d’adopció, vaig descobrir el documental. Luo Tong 罗彤 els va explicar la idea i Luo Shoucheng 羅守誠 (”dizi” i “xiao”, flautes de bambú xineses) va respondre entusiasmat.

Paral.lelament, vinculades a projectes audiovisuals independents, durant anys havia compost músiques amb influències de diverses cultures. I llavors començà a prendre forma allò que, de bon principi, semblava una utopia: produir un álbum íntegrament format per les meves pròpies composicions, que suposés un pont entre cultures, que reforcés l’estima de ma filla pels seus orígens i que em servís com a una mena de llegat quant als valors que desitjo inculcar-li com a pare.

Un àlbum que, mitjançant la música, simbolitza les relacions que s’estableixen entre les persones i les cultures a través dels fluxes migratoris, enaltint el mestissatge dins dels meu estil musical, valorant les diferències culturals, els punts en comú entre cultures, aprofitant els elements de la tradició que poden adaptar-se als temps actuals (simbolitzats pels instruments acústics i tradicionals) però reflectint la transformació que la tradició ha de fer per a apartar llacres com el masclisme, el racisme, la xenofòbia… (reflectida aquesta adaptació perquè les melodies que uso no sempre són pas tradicionals i/o “locals” i perquè faig un ús dels instruments tradicionals que no sempre és ortodox quant al fraseig o a d’altres característiques pròpies de cada instrument).

Més endavant, es van adherir al projecte diversos artistes més fins poder tancar la llista d’aquest extraordinari equip que he tingut la sort de poder reunir i que podria ser el somni de qualsevol compositor.

 

Aquarel.les de Mònica Espinosa